¿Mundo triste o mundo feliz?

Por segunda vez consecutiva en, a mi gusto, demasiado poco tiempo, me pidieron estar triste dado que una persona cercana lo estaba por sus circunstancias personales. Respeté la petición de quién conoce al otro más que yo, sin embargo no pude evitar de pensar que no es así como yo creo que hay que actuar.

Evidentemente tras un golpe o una desgracia deberíamos respetar la tristeza a todo el mundo, pero pasado un tiempo... ¿porqué hacerle creer que el mundo es un lugar triste? ¿Realmente le vamos a sacar así de su tristeza? En mi opinión, no. Lo único que creo que conseguiremos con esto es hacerle ver que el mundo es un lugar triste y que con su tristeza está en sintonía con los demás, así que ¿porque cambiarlo? Pero si nos mostramos felices, alegres, no ocultando la buena suerte y las buenas noticias, quizá le hagamos ver a estas personas que no todo termina ahí, que hay infinidad de alegrías esperándole y que seguro que le llegaran más fácilmente si consigue ir sonriendo, casi desafiando, al mundo.
Sin resultar impertinente, es quizá en estas ocasiones cuando es más necesario el humor. El saber hacer reír a quién no quiere hacerlo, porque hacer reír a quien está dispuesto a ello, eso, lo podemos hacer todos.

Por eso, más que un texto quizá es una petición. Una petición de que si en alguna ocasión me encuentro en un mal momento o sumergida en la tristeza, os pido que sigáis con vuestras alegres vidas, que no me engañéis intentando hacerme ver que todo el mundo está triste y que si por algo tenéis que engañarme que sea para hacerme creer que el mundo es un lugar feliz, porque quizá así yo pueda volver a serlo.
Acaso, ¿no es mejor ayudar a alguien con una sonrisa que con una lágrima?

Discurs "festival de fi de curs"

"Bona tarda. Venim en representació dels alumnes de 2n de Batxillerat que després de tants anys ja hem acabat la nostra etapa al Montessori Palau i ja ens estem preparant la Selectivitat que comença aquesta mateixa setmana.
Després de tants anys i tants festivals que hem passat, sempre veiem els alumnes de segon de batxillerat que venien a acomiadar-se. Per nosaltres, tot això era molt llunyà i sense adonar-nos ara som nosaltres qui ens estem acomiadant d’aquesta escola que ens ha marcat una etapa molt llarga de la nostra vida i que ens ha proporcionat records i amistats inoblidables.

Per això mateix volem agrair, inicialment, a la direcció de l’escola per la seva implicació en la nostra educació i per totes les oportunitats que ens han permès créixer com a persones.
De la mateixa manera, volem agrair a tot el personal de la cuina i de manteniment per la seva feina diària.
Evidentment i com no podia ser d’una altra manera, agraïm als professors que hem tingut al llarg de tots aquests anys començant des d’infantil i acabant en aquest últim curs, primerament pels coneixements que ens han transmès importants per aconseguir el nostre objectiu. No obstant, creiem important recalcar que no només ens han transmès coneixements sinó també educació. Entre tots ells han aconseguit formar-nos com a les persones que ara som.

Possiblement, pel fet de que és el que hem viscut més recentment però ens agradaria destacar l’ajuda, l’atenció i el suport dels professors d’aquesta última etapa decisiva per escollir els nostres futurs estudis.

De cara als alumnes ens agradaria aconsellar-vos que aprofitéssiu les oportunitats que se us ofereixen, ja que això ajudarà a enriquir-vos. Venir a l’escola és molt més que assistir a una classe, estudiar i fer exàmens és madurar i formar-te com a persona, per això desitjaríem visquéssiu al màxim tots els anys que us queden, com nosaltres hem intentat fer.
També desitgem als pares que doneu suport als vostres fills en les decisions futures que prenguin. Ja per últim, agrair als nostres pares el costat que ens heu fet al llarg d’aquesta trajectòria educativa, ja que compartiu una feina important amb els professors en la nostra educació.
Esperem que gaudiu del festival i que passin una molt bona tarda."

El sopar de graduació va ser un adéu privat, un adéu tendre i afable que va quedar entre una colla de joves que ens agrupem sota el nom "promoció 09-10".
Ara és hora d'un adéu públic, general, el discurs que farem els alumnes de 2n de Batxillerat per acomiadar la nostra escola, que tants anys ens ha acollit.
És per això, que he volgut reproduir el text que llegirem el dia del nostre últim festival de fi de curs.
Ara només queda afegir un cop més, gràcies i adéu Montessori.