Paraules

Vaig començar aquest espai pensant que no volia caure en la tentació de fer dedicacions o comentaris inútils a peus de fotografies.
Alguns podrien dir-me que m'estic saltant aquestes normes, però jo no ho veig així. Certament és una dedicació, però és especial i com a tal, passa per davant de la resta.
D'aquesta manera una mica peculiar et faig el meu petit regal, res en comparació al que et mereixeries.

Podríem dir que va començar l'any passat, aquesta relació... amor-odi, i aquest any ha continuat. L'any vinent anem a la Universitat, jo possiblement a Barcelona, no obstant, només desitjo que això no sigui un impediment per continuar al teu costat.
Un dia et vaig dir "you've got a friend" i ho torno a dir i ho dic ben alt i ben fort, perquè em sentis. Vull, com diu el nostre amic, que quan estiguis trista em cridis perquè així jo pugui venir, però per favor, crida (al menys el meu nom) perquè si no ho fas, encara que estiguis trista potser jo no ho sabré i potser, no estaré al teu costat quan hi hauria d'estar. Però, tampoc t'oblidis de cridar-me quan estiguis contenta, perquè aleshores també hi vull ser, al teu costat. I si tampoc em crides tampoc ho sabré. Per això, recorda a cridar-me. Perquè estic en algun racó d'aquest món, disposada a passar una estona de riures amb tu, però també estones de tristesa, o de xerrar. Seré pesada segurament, però si t'ho dic no és perquè sigui cotilla (potser una mica sí, però no en aquest cas) i vulgui saber-ho (prefereixo xerrar de l'univers hoho) sinó perquè penso, i potser m'equivoco, que certes coses s'han d'explicar perquè quan en un pot s'hi comença a posar un líquid, al principi no passa res, però al final no n'hi cap més i cau... o si està massa tapat,l'envàs pot rebentar. No hi ha pressa, perquè el més important és viure en el present, que això és el que conta, per això el passat es queda enrera, que això és el que li pertoca.

Aprofito per dir-te, suposo que ho saps de sobres, que abans que... tots sabem qui...et prefereixo a tu 1/0 vegades (quina xorrada, però mira era per fer-li també un petit detall). Em posaria a dir-te totes les raons però penso que no val la pena, perquè les has de tenir més que clares. Però a part, total té una noia guapa, rica, perquè pel que s'ha pogut veure encara que guanyis a sabes más que un niño de primaria, no hi ha res a fer i que té LA SEVA EDAT.

Ara rellegint-ho em sento bastant ridícula i "cursi" però si aquestes són les paraules que han escrit els meus dits, deu ser que aquestes són les paraules que sento.
Passa un bon nadal, sigues feliç i continua somrient, perquè sempre sempre, encara que a vegades costi i sigui difícil trobar-ho, sempre hi ha un motiu per somriure.

Agraïments "Els meus estimats amics els primats"

Després d'un any de feina, finalment he acabat del tot amb el treball de recerca, desvinculant-me així dels "meus monos". Per això, m'agradaria reproduir els agraïments que figuren al treball per tornar a donar les gràcies a tots aquells qui m'han ajudat o fet costat al llarg de tot aquest temps.

"D’entrada m’agradaria donar les gràcies a la Diana Batet, ex-alumna del Montessori-Palau, que en els principis del meu treball em va recolzar i em va aconsellar. De la mateixa manera que la seva tutora, la Francesca Joly.

També volia donar les gràcies a en Miquel Llorente, professor del curs de la Fundació Mona, per la seva ajuda i en especial per la seva atenció i implicació. Però també, per totes les facilitats que m’ha posat per poder anar a fer les observacions a la Fundació Mona.

De la mateixa manera, vull donar les gràcies a en Xevi Peypoch, professor de recerca del Zoo de Barcelona, amb qui hem anat fent un seguiment de la part pràctica del meu treball cada dimecres de Juliol i Agost. Sense la seva ajuda i la seva implicació, la part pràctica m’hagués resultat molt més difícil i segurament no hagués obtingut els mateixos resultats sense ell.

Voldria també agrair a en Carles Rostan, professor de la Facultat de Psicologia de la Universitat de Girona, totes les seves recomanacions i la informació prestada, així com cada consell i correcció que m’ha donat i les hores que hem compartit.

M’agradaria fer un especial agraïment als meus pares. Sens dubte, realitzar aquest treball no hagués estat possible sense la seva ajuda i col·laboració. Gràcies a ells he pogut fer els cursos al Zoo i a la Fundació Mona. Però també vull destacar la seva paciència al llarg d’aquests mesos per escoltar-me i compartir amb mi les meves inquietuds i les meves il·lusions respecte aquest treball.

De la mateixa manera, vull agrair a la meva amiga, Irene Sánchez les llargues hores d’observació compartides al Zoo. També agrair al meu amic, Jordi Batiste la seva ajuda en els temes informàtics i en la elaboració d’algunes gràfiques.
M’agradaria agrair també a la meva amiga, Núria Pallàs el seu suport. De la mateixa manera, agrair a la Lucía Asensi, la meva secretària de la fase autonòmica i nacional del MEP (Modelo de Parlamento Europeo) i bona amiga, qui em va fer creure que per uns mesos, era “la noia dels goril·les”.

Per últim, volia donar les gràcies a la Mònica Santos, la meva tutora del treball, per tots aquests mesos de dedicació. Amb la seva ajuda el treball va començar a agafar forma en els seus inicis i m’ha ajudat i aconsellat al llarg de tot aquest temps per poder arribar a obtenir el millor resultat possible. Sens dubte el resultat final no hauria sigut el mateix sense la seva ajuda."

Ara que ja ho he acabat i entregat m'agradaria destacar els "meus goril·les", animals a qui he agafat molt d'afecte per haver compartit amb mi aquest estiu, segurament, sense que en fossin conscients. I per últim aprofitar per agraïr a en Marley la seva paciència, ja que és qui més vegades m'ha escoltat la presentació oral.
Per tot això, un cop més: GRÀCIES!
M'agradaria acabar amb "la frase" i és que cada vegada que crec comprendre el comportament dels goril·les, fan alguna cosa que m'agafa totalment per sorpresa.

The box

Después de ver esa película, inevitablemente pienso ¿ Y tú qué harías? La verdad es que no consigo verme pulsando ese botón, pero ¿porqué? ¿Porqué realmente sería incapaz de hacer algo semejante, o bien porqué sé como termina la historia y no deseo para mí este final?

Pero después ya no pienso en qué haría yo, sino en lo que haría la mayoría de la gente. ¿Quién no pulsaría un simple botón sabiendo que al hacerlo ganaría un millón de dólares, con el pequeño inconveniente de que alguien que no conocemos moriría por ello?
Ciertamente, nada cambiaría en nuestro entorno porque nos han asegurado que morirá alguien a quién jamás hemos conocido. Quién sabe, quizá esta persona esté enferma y puede que hasta ‘le hagamos un favor’. Además, a diario mueren cantidad de personas, ¿porqué iba a importarnos una víctima más? Y es que, sacamos un gran provecho de ello, nos hacemos ricos sin hacer nada y como consecuencia, somos felices.

Pero pulsar el botón sería como apretar el gatillo, sólo que a distancia y quizá el no ver la muerte hace que no nos parezca real, sin embargo no impide que lo sea. Quizá, no hagamos un favor, quizá provoquemos que un coche se estalle matando así a quienes iban en su interior, y ¿si cada accidente fuera un botón pulsado?
Sólo porque no conozcamos a una persona no podemos decidir qué hacer con su vida.
Pero claro, no hay que olvidar que ganamos una cantidad indecente de dinero y el dinero de la felicidad. Quizá estaría bien empezar a replantearnos tan rotunda afirmación. ¿Es realmente un hombre rico pero sin amigos, sin nadie que le quiera y sin nadie a quién querer el más feliz? Puede que haya cosas más importantes por las qué luchar.

Por todo eso, no veo que una vida pueda comprarse con dinero y menos la de otra persona.
¿Porqué inconscientemente pienso que si se tratara de alguien conocido el porcentaje de personas que apretarían el botón reduciría increíblemente?
Quizá no somos capaces de mirar un poco más allá de nosotros mismos, pero en el fondo es como si no nos preocupáramos ni siquiera por nuestra especie. Dudo que cualquier animal pudiera hacer tal cosa. Y es que a base de botones pulsados nos iríamos matando unos a otros, como si de una guerra mundial se tratara. Al final, inevitablemente, todo se reduciría a unos pocos pero con mucho dinero y total, ¿para qué? ¿de qué les habrá servido?

Y tú, ¿qué harías?

¿Observar o mirar?

Si nos detenemos un instante a mirar la actitud de la humanidad ante el mundo, nos daremos cuenta de que la sociedad sólo mira y ve, pero no observa. Con eso me refiero que inevitablemente, al pasear por las calles, los ojos de las personas reciben los estímulos que les llegan, ven, miran. Pero cuando digo que no observan, me refiero al hecho de que no detienen ni por un momento la atención en cada una de las increíbles cosas que les rodean.

La gente no se detiene a observar pequeños detalles que pasan en el mundo porqué son fenómenos tan habituales que ni siquiera se asombran al verlos. Y es que, ¿quién no queda asombrado la primera vez que ve nevar? ¿Quién no se asombra al contemplar como una araña construye su tela? Y, ¿quién no se asombra al ver una planta crecer a través de las grietas? La gente deja de asombrarse por dichas cosas al verlas repetidas en varias ocasiones.
Hay quién no se fija en esos pequeños detalles porqué va demasiado atareado, absorto en el trabajo o simplemente en sus pensamientos. La sociedad actual es bastante individualista, incapaz de mirar un paso más allá del suyo. Si dejáramos de preocuparnos por cuestiones que en ocasiones son realmente ridículas, quizás disfrutaríamos de esos maravillosos espectáculos que la naturaleza nos ofrece y seguiríamos asombrándonos al contemplar una mota de polvo al caer, la nieve, la araña tejiendo, etc.

Quizá sólo puedan ver estos detalles, aquellas personas que en ocasiones, miran el mundo con una mirada activa y no simplemente pasiva u ocasional. Alguien podría rebatirnos diciéndonos que esto es perder el tiempo y que tiene cosas más importantes que hacer, entonces esta persona seguirá mirando, pero no observando, perdiéndose así, un verdadero placer.