Farà ja uns vuit anys, una noia jugava en un equip de bàsquet a la seva escola. Feia ja dos o tres anys que hi estava apuntada i cada any l’equip s’anava deteriorant. Finalment, vam arribar al fons del carreró, no hi havia sortida, l’equip s’havia desfet. Per algunes allò era un esport de nois i no feia per elles, altres s’havien cansat de no fer partits, però pel motiu que fos només quatre persones estaven disposades a tirar endavant aquella situació.
Els pares d’aquella noia li van proposar de continuar al bàsquet a l’equip del seu poble. Però ella no n’estava segura, no pensava que el bàsquet fos la seva passió. Simplement s’hi havia apuntat perquè volia fer algun esport i destacava per la seva altura, així que va caure, sense ser-ne conscient a aquell equip que mai va acabar de portar-li masses satisfaccions, fet que segurament va contribuir a que mai li acabés de fer el pes aquell esport.
Així va ser com el coordinador del club del col·legi li va proposar d’apuntar-se a un equip de voleibol que estaven muntant just aquell any amb noies que no havien agafat una pilota de voleibol en tota la seva vida.
Sense saber massa bé perquè va acceptar la oferta, va pensar que si el bàsquet s’havia ensorrat potser era perquè no hi havia de continuar, tenia raó.
Des d’aquella decisió han passat ja set anys. L’equip de voleibol del Montessori ha anat canviant molt, han passat moltes jugadores diferents i totes han aportat alguna cosa en aquest equip en el que finalment ens hem convertit.
Actualment, comparteixo l’equip amb, casualment, la majoria de les meves amigues. Per algú, això pot significar un inconvenient, una font de problemes i conflictes. Tot i que alguna vegada pugui ser cert, per a mi és un plaer. El fet de tenir bones amistats dins l’equip aporta un ambient agradable i relaxat. Però no només això, el fet de conèixer tan bé les persones amb qui comparteixes la pista afavoreix a saber com reaccionarà aquella persona davant de qualsevol situació dins la pista i per tant, saber si necessita un cop de mà o potser necessita espai per no causar discussions.
En aquest equip han passat també molts entrenadors diferents. Alguns han durat menys i alguns més, però sens dubte cada un ell ha contribuït a formar-me com a jugadora, dins i fora de la pista. Per això, els hi estic molt agraïda a tots i a cada un d’ells.
El mateix coordinador que em va proposar jugar a l’equip de voleibol, tres anys més tard em va explicar que hi havia un nou equip de bàsquet i em va preguntar si estava interessada en tornar. Evidentment, la meva resposta va ser un no rotund, per res del món hagués abandonat el meu equip.
Potser no haurem tingut moltes victòries, potser no haurem guanyat grans torneigs i potser per la resta de clubs no serem res més que “aquelles del montessori”. Haurem passat bones èpoques, però sens dubte, també n’hem passat de dolentes, de les que ara en fem una broma. Hem passat partits on desitjaves que no acabés, en els que t’adonaves que enlloc més disfrutaries tant com en aquell moment, però també hem passat partits on més hagués valgut retirar-se, hem passat també partits de nervis i molts, masses, tie-breaks d’infart, on més d’un s’ha arreglat amb el meu : QUÈ FAREM!!!??? – guanyarem- QUÈ FAREM!!?? I amb un simple toc d’alegria i felicitat, perquè si alguna cosa he après al llarg d’aquests anys és que l’actitud determina molt més que la tècnica.
Després de tot plegat i abans de començar aquesta temporada, ens hem retrobat actuals i antigues jugadores, persones amb qui has compartit grans experiències, molts moments, bons i dolents, i sense adonar-te’n han sigut molt importants en la teva vida. Persones amb les qui només un esport t’unia i amb les qui gràcies a elles t’has convertit en el que actualment ets. Al estar tots junts i al mirar-los t’adones de tot això i molt més, et recorre dins teu una sensació inexplicable i per això vols donar-los les gràcies, però no saps com, ni tampoc perquè, per això et limites a somriure perquè en el fons t’adones que ja ho saben i que segurament pensen el mateix. Per això, i un cop més: SOM-HI, SOM-HI.... MONTESSORIIIIIII!!! =D
Els pares d’aquella noia li van proposar de continuar al bàsquet a l’equip del seu poble. Però ella no n’estava segura, no pensava que el bàsquet fos la seva passió. Simplement s’hi havia apuntat perquè volia fer algun esport i destacava per la seva altura, així que va caure, sense ser-ne conscient a aquell equip que mai va acabar de portar-li masses satisfaccions, fet que segurament va contribuir a que mai li acabés de fer el pes aquell esport.
Així va ser com el coordinador del club del col·legi li va proposar d’apuntar-se a un equip de voleibol que estaven muntant just aquell any amb noies que no havien agafat una pilota de voleibol en tota la seva vida.
Sense saber massa bé perquè va acceptar la oferta, va pensar que si el bàsquet s’havia ensorrat potser era perquè no hi havia de continuar, tenia raó.
Des d’aquella decisió han passat ja set anys. L’equip de voleibol del Montessori ha anat canviant molt, han passat moltes jugadores diferents i totes han aportat alguna cosa en aquest equip en el que finalment ens hem convertit.
Actualment, comparteixo l’equip amb, casualment, la majoria de les meves amigues. Per algú, això pot significar un inconvenient, una font de problemes i conflictes. Tot i que alguna vegada pugui ser cert, per a mi és un plaer. El fet de tenir bones amistats dins l’equip aporta un ambient agradable i relaxat. Però no només això, el fet de conèixer tan bé les persones amb qui comparteixes la pista afavoreix a saber com reaccionarà aquella persona davant de qualsevol situació dins la pista i per tant, saber si necessita un cop de mà o potser necessita espai per no causar discussions.
En aquest equip han passat també molts entrenadors diferents. Alguns han durat menys i alguns més, però sens dubte cada un ell ha contribuït a formar-me com a jugadora, dins i fora de la pista. Per això, els hi estic molt agraïda a tots i a cada un d’ells.
El mateix coordinador que em va proposar jugar a l’equip de voleibol, tres anys més tard em va explicar que hi havia un nou equip de bàsquet i em va preguntar si estava interessada en tornar. Evidentment, la meva resposta va ser un no rotund, per res del món hagués abandonat el meu equip.
Potser no haurem tingut moltes victòries, potser no haurem guanyat grans torneigs i potser per la resta de clubs no serem res més que “aquelles del montessori”. Haurem passat bones èpoques, però sens dubte, també n’hem passat de dolentes, de les que ara en fem una broma. Hem passat partits on desitjaves que no acabés, en els que t’adonaves que enlloc més disfrutaries tant com en aquell moment, però també hem passat partits on més hagués valgut retirar-se, hem passat també partits de nervis i molts, masses, tie-breaks d’infart, on més d’un s’ha arreglat amb el meu : QUÈ FAREM!!!??? – guanyarem- QUÈ FAREM!!?? I amb un simple toc d’alegria i felicitat, perquè si alguna cosa he après al llarg d’aquests anys és que l’actitud determina molt més que la tècnica.
Després de tot plegat i abans de començar aquesta temporada, ens hem retrobat actuals i antigues jugadores, persones amb qui has compartit grans experiències, molts moments, bons i dolents, i sense adonar-te’n han sigut molt importants en la teva vida. Persones amb les qui només un esport t’unia i amb les qui gràcies a elles t’has convertit en el que actualment ets. Al estar tots junts i al mirar-los t’adones de tot això i molt més, et recorre dins teu una sensació inexplicable i per això vols donar-los les gràcies, però no saps com, ni tampoc perquè, per això et limites a somriure perquè en el fons t’adones que ja ho saben i que segurament pensen el mateix. Per això, i un cop més: SOM-HI, SOM-HI.... MONTESSORIIIIIII!!! =D
No hay comentarios:
Publicar un comentario