El meu últim primer dia

Quan encara no havia complert dos anys em van portar al Montessori per primer cop. La decisió d’entrar en aquest col·legi ha sigut el que ha determinat tota la meva vida. Tot el que he viscut, la persona en la que m’he convertit no seria igual si hagués anat a un altre col·legi. Potser hagués sigut millor, potser pitjor, mai podré saber-ho, però de fet, no en tinc cap necessitat perquè me’n sento molt orgullosa.

Aquest col·legi ha significat la meva vida. Pràcticament tots els meus records i amics han derivat del fet que jo estudiés allà. D’alguna manera o altra, la meva vida sempre hi ha estat relacionada.

Vaig començar anant a “parbulitos”, vaig continuar a primària i al començar la ESO molta gent entra a un institut, no obstant, jo vaig seguir al Montessori.
Cada any començava un curs més, cada any m’apropava al moment d’abandonar aquest lloc, tot i que aquest moment mai semblava arribar. Vaig poder començar a ser-ne conscient al arribar a 3r de ESO, ja estava al “pavelló dels grans”.
Sempre havíem vist els de 2n de Batxillerat com a persones adultes a les que mai no arribaríem a assemblar-nos.

Inevitablement, l’educació secundària va acabar i va ser aleshores quan vaig començar el Batxillerat i a encaminar el meu futur.
Durant el primer any d’aquesta etapa veus que els teus companys més pròxims d’un curs superior ja han acabat la seva etapa al Montessori. Els veus fer la Selectivitat, fet que sempre t’ha imposat, però mai arriba el teu torn. I és que al llarg de tots aquests anys, per més que canviï el teu aspecte en el mirall, per més que estiguis al “pavelló dels grans”, per a tu sempre hi ha un any més i la teva vida sempre serà al Montessori.
Però ara tot aquest món, tots aquests pensaments s’esvaeixen, perquè com m’agrada dir a mi, acabo de viure el meu últim primer dia al Montessori, aquell dia que mai semblava arribar. Segurament per això, quan avui ens han preguntat amb quina paraula definiríem els nostres sentiments respecte segon hagués dit Final.

Sense saber com, mires al teu voltant i resulta que ets “dels grans”. Aquells adults que de petit admiraves i mai pensaves ser. Tornes a mirar al teu voltant i penses que ets qualsevol cosa menys un adult, tu no ets com els que surten cada any a la memòria. És com si encara fossis la nena que jugava a sorra fina, a amagar, a qui li agradava que li llegissin contes o que es posava contenta quan tenia deures, perquè això feia sentir-la gran.
És per això que ara i segurament sense ser-ne conscient, em disposo per últim cop a començar un nou curs al Montessori.